Patrimoni
Marc geogràfic i context històric
Santiga és un antic nucli rural del terme de Santa Perpètua de Mogoda, agregat al municipi l’any 1847. Situat a uns dos quilòmetres del nucli urbà, ocupa una vall de la plana vallesana entre les serres de la Salut i de Polinyà. Malgrat estar envoltat de zones industrials, conserva bona part de la seva estructura agrícola i el seu paisatge tradicional.
L’ocupació humana de Santiga es remunta a la prehistòria, com demostren les restes arqueològiques del neolític, l’edat del bronze i el període ibèric. També s’hi han localitzat les restes d’una vil·la romana i elements relacionats amb una antiga església paleocristiana. Sobre aquestes estructures es va construir posteriorment l’actual església preromànica, fet que evidencia la continuïtat de l’ocupació del territori al llarg dels segles.
La riquesa d’aigua de la riera de Santiga, antigament de Canalies, va afavorir l’activitat agrícola i l’abastiment d’hortalisses. El nucli històric s’articula al voltant de la plaça de Santiga, on es troben l’església, el castell, el safareig i diverses masies. Tradicionalment, el nucli es dividia en dos barris, el de dalt i el de baix, separats per la riera.
Conjunt monumental de Santiga
El conjunt monumental de Santa Maria l’Antiga o Santiga està format per l’església i els edificis parroquials que l’envolten, que configuren un recinte tancat de planta quadrangular amb un pati central. El conjunt es completa amb el cementiri, l’hort annex i els diferents espais d’accés.
Un conjunt amb segles d’història
Les construccions que envolten l’església s’organitzen en dues ales de planta baixa i primer pis. A l’extrem nord-est del conjunt es conserven les restes d’una antiga torre de guaita dels segles IX-X, un dels elements que testimonien l’antiguitat del lloc.
L’església de Santa Maria l’Antiga està formada per una nau principal i una nau lateral, comunicades per tres arcs de mig punt. El campanar, una capella lateral i la sagristia completen el conjunt religiós.
Patrimoni i memòria
El conjunt conserva diversos espais vinculats a la història de Santiga. Entre aquests destaca la Sala de Troballes Fermí Vinyals, on es custodien restes arqueològiques recuperades al lloc. També hi tenen presència l’Associació d’Amics de Santiga i altres espais vinculats a l’activitat cultural i patrimonial.
Un antic pou, situat a l’angle sud-est del pati, és un altre dels elements que formen part de l’arquitectura tradicional del conjunt.
De rectoria a hostal del camí reial
Les edificacions que envolten l’església van tenir diferents usos al llarg del temps. Abans de convertir-se en rectoria, el conjunt havia estat un important hostal al servei del camí reial que comunicava Granollers i Sabadell, fet que posa de manifest la importància de Santiga com a punt de pas i d’activitat.
Recentment, els edificis annexos a l’església han estat objecte d’una rehabilitació dels sostres i les teulades, contribuint a la conservació d’aquest valuós conjunt patrimonial.
L’església de Santa Maria l’Antiga
Documentada per primera vegada l’any 983, l’església de Santa Maria l’Antiga és un edifici que conserva les empremtes de més de mil anys d’història. Al llarg dels segles, ha experimentat nombroses transformacions que reflecteixen les diferents etapes arquitectòniques, des del preromànic fins al barroc.
Un origen que es remunta a l’època romana
Les excavacions arqueològiques han posat al descobert les restes d’una gran vil·la romana del segle I dC, habitada fins al segle VII. Sobre les seves estructures es va construir, entre els segles IX i X, una església carolíngia, que posteriorment va donar pas a un temple romànic d’una sola nau, al segle XI. L’any 1193, l’església va ser consagrada de nou.
Durant els segles següents, l’edifici es va ampliar amb una nau lateral, noves capelles i el campanar. Al segle XVI es va reformar la nau principal i es va modificar la porta d’entrada, que encara conserva la data de 1574 gravada a la llinda. Als segles XVII i XVIII s’hi van afegir nous elements, com la capella del Sant Crist i diverses reformes de les cobertes.
Arquitectura i elements artístics
L’església actual presenta dues naus comunicades per tres arcs de mig punt, cadascuna amb el seu absis i una solució arquitectònica diferent a les cobertes. Al mur nord s’alça el campanar de planta quadrada, un dels elements més característics del conjunt.
A l’interior destaquen les pintures murals barroques de la capella de Sant Joan, el cor renaixentista, decorat amb les figures dels quatre evangelistes i una representació de la Mare de Déu de l’Heura a la clau de volta, així com la pica beneitera del segle XVI.
A l’exterior, sobresurten la portalada renaixentista, coronada per una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu, i les tres creus barroques que representen el calvari. Al pati del cementiri també es conserva un comunidor del segle XVI, tradicionalment utilitzat per protegir els camps i les collites davant les adversitats.
El castell de Santiga
Situat a l’altra banda de la plaça de Santiga, el castell és una antiga masia fortificada d’origen medieval que ha estat un dels elements principals de la història del paratge.
L’edifici actual és de planta quadrada, amb tres crugies i tres pisos d’alçada, i està envoltat per un mur amb un portal adovellat. La façana principal presenta una composició simètrica, amb el portal d’entrada, finestres, balcons i un seguit d’obertures d’arc de mig punt a les golfes. La coberta és a quatre aigües i de teula àrab.
Un dels elements més destacats és el portal d’accés al jardí, del qual penja un escut d’armes amb les ensenyes de les famílies nobiliàries dels Salbà, Vallgornera, Vallseca i Sentmenat.
Un passat vinculat a la noblesa
Santiga apareix documentat des del segle X i, durant l’edat mitjana, la propietat va estar vinculada a diverses famílies nobiliàries. Al segle XII, Arnal Geribert d’Antiga va fortificar la masia i li va atorgar una funció defensiva. Posteriorment, la propietat va passar a famílies com els Plegamans i els Sentmenat, fins a arribar, per via hereditària, als Salbà i Vallseca.
Durant els segles XVII i XVIII, Santiga va quedar integrada en les grans propietats de la noblesa catalana i aragonesa. Entre els seus propietaris hi va haver Miquel Salbà i Vallgornera, primer marquès de Vilanant, que va ocupar importants càrrecs polítics i administratius.
L’any 1802, el comte d’Híjar va vendre Santiga a Jaume Mas, un propietari català resident a Madrid. La propietat va continuar gestionant-se mitjançant administradors, una estructura que va contribuir a mantenir el caràcter rural i poc desenvolupat del nucli.
Santiga, un paisatge entre passat i present
L’estructura actual de Santiga encara permet entendre com era aquest antic nucli rural. Al voltant del castell es conserven cases dels segles XVI i XVII, antigament destinades als treballadors, així com l’antic hostal, la casa rectoral i l’església.
Aquest conjunt històric conviu avui amb els polígons industrials que envolten el paratge i que defineixen bona part de l’activitat econòmica contemporània de Santa Perpètua de Mogoda. El resultat és un paisatge singular on el patrimoni medieval i rural de Santiga conviu amb la realitat industrial del Vallès actual.
Referències bibliogràfiques
- Ernest Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).
- Ernest Vilàs Galindo, “Agregacions al segle XIX. El cas de Santiga, 1836-1847”. Dins de la revista Notes del Centre d’Estudis Molletans, vol. 18, pàg. 67-78, Mollet del Vallès, 2003.
- Fermí Vinyals: Notes de la història de Santiga, petit poble del Vallès. Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda, 1984, pàg. 33-38.
- Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda, (PEPPASPM). Text refós al novembre de 1996. Fitxa de catàleg núm. 29
- Esteve Canyameres: Masos, masies i masoveries. Edició a càrrec de l’Ajuntament de Santa Perpètua. Va ser Pere el Cerimoniós qui va retirar la consideració de termenat al castell de Santiga, enviant a aixoplugar-se de les violències de l’època els habitants de Santa Perpètua, Polinyà i Santiga, primer a Caldes de Montbui i després a Sabadell.
- Margarita Costa Trost: Rehabilitació del conjunt històric de Santa Maria l’Antiga. Memòria de la intervenció. Pla director. Document de treball, inèdit. Juny del 2008.
- Bruna Álvarez: Santa Maria de Santiga. Fase inicial del seu estudi arqueològic. Dins de l’Ordit, anuari del Centre de Recerques i Estudis Mogoda, núm. 2 (2008).
- Ricard Lobo Sastre: Projecte bàsic i executiu restauració. Fase I església de Santiga. Memòria, La Seu d’Urgell, agost de 2005.