Associació d'Amics de Santiga
Història de Santiga
L'església de Santa Maria l'Antiga

La primera cita documental de l’església de Santa Maria data de l’any 983. L’església degué ser modificada o refeta al llarg del segle XII, ja que l’any 1193 tornà a ser consagrada. Les contínues actuacions sobre l’edifici són una característica del temple santiguenc, de manera que els successius moments històrics hi tenen reflex. Segons l’estat actual del coneixement, podem determinar els següents períodes d’evolució constructiva (5).

1.- Època romana (s I - V dC). Aquesta fase s’ha pogut determinar per un paviment d’oppus signinum localitzat a l’actual campanar i la recent troballa, sota la nau central, de les restes d’ una vil·la romana de gran dimensions.

2.- Època altmedieval (s. IX - X). Es pot relacionar amb aquesta fase una església preromànica, de la qual s’han localitzat dos murs que molt bé podrien ser els de l’ecclesiola citada als documents del s. X.

3.- Època romànica (s. XI). És el moment de construcció de l’església romànica d’una sola nau, amb un absis semicircular, al damunt de l’edifici preromànic.

4.- Època tardoromànica (s. XII - XIII). El temple s’amplia amb la construcció d’una capella lateral amb absis semicircular al sud, i el campanar exempt de planta quadrada, conservat actualment, al mur de tramuntana.

5.- Època baixmedieval (s. XIII - XIV). Ampliació de la capella lateral sud fins arribar als peus de la nau principal. En aquest moment s’obren els tres arcs de mig punt, per tal de comunicar les dues naus.

6.- Època moderna (s. XVI - XVIII). Al segle XVI es reforma la nau principal construint l’absis trapezoïdal actual i la porta de l’entrada oest, en ús encara i marcada amb l’any de modificació al llindar: 1574. Als segles XVII - XVIII correspon el sobrealçament del campanar, la construcció de la capella del Sant Crist i la volta de canó amb guix de la nau lateral sud.

En època moderna, també es van adossar a la façana posterior (est) i a la lateral (nord) la casa rectoral, que connecta directament amb la part posterior de l’església a través d’un pati i la casa de dues plantes on era l’hostal, adossat a la paret del nord.

Les actuals actuacions arqueològiques que s’estan desenvolupant permetran acotar amb més precisió aquesta cronologia. Per exemple, el període romà està demostrant una gran potència arqueològica. S’han trobat importants restes d’una vil·la romana erigida el segle I dC i habitada fins al s. VII. Els visigots, que l’haurien trobada abandonada, la van usar com habitacle tal com demostra l’existència de dues llars de foc i un parell de sitges on guardaven el gra. En un principi, les restes semblaven correspondre a un absis paleocristià del segle VII però una millor observació ha pogut precisar que es tractava d’una església carolíngia dels segles IX i X que haurien aixecat aprofitant les parets de la vil·la romana. Més endavant, al segle XI, es va construir l’ermita romànica, de la qual s’ha destapat l’absis.


Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).

(5) Álvarez, Bruna: Santa Maria de Santiga. Fase inicial del seu estudi arqueològic.
Dins de L’Ordit, anuari del Centre de Recerques i Estudis Mogoda, núm. 2 (2008).




Associació d'Amics de Santiga