Conclusions
Pocs indrets de Santa Perpètua de Mogoda contenen l’encant
del temps aturat com Santiga i el seu entorn, encant que ha inspirat molts
pintors de paisatges. El crític d’art sabadellenc Joan Mates
deia del seu conciutadà i pintor insigne Joan Vila-Puig que “mirava
el paisatge amb ulls de pagès” (10). Vila-Puig va saber retratar
la bucòlica nostàlgia del món rural que a Santiga
ha sobreviscut, miraculosament, a tocar dels polígons industrials.
Santiga era un poble amb personalitat pròpia en el qual el castell
i l’església eren l’epicentre de l’activitat.
El castell de Santiga, com ja s’ha explicat, està catalogat
com a Bé cultural d’interès nacional i és una
propietat privada que representa l’evolució del poder privat,
nobiliari en aquest cas. L’església, recentment cedida per
la Parròquia a l’Ajuntament, és l’espai on ha
evolucionat la religiositat popular.
La història va dotar Santa Maria l’Antiga i els seus habitants
de forta personalitat com ho demostra la resistència a la seva
agregació a Santa Perpètua de Mogoda (11). La necessitat
de simplificar l’estructura de l’Estat va conduir els dirigents
espanyols a unir els nuclis de població petits als més grans.
En el cas de Santiga van considerar que per relació històrica
i econòmica Santa Perpètua era el més idoni. S’hi
van resistir, però. El 1837 varen constituir una comissió
antiagregació que va presentar la instància al Govern Civil
argumentant l’antiguitat del poble i la impossibilitat que un règim
alliberador com era el sorgit de la revolució de 1812 els eliminés,
a banda de tot un seguit de dificultats orogràfiques que van inventar
directament com que el Besòs separava ambdues poblacions dificultant
la comunicació. Les gestions i protestes del veïnat no van
donar fruit i el desembre de 1847 el Butlletí Oficial de la Província
de Barcelona recollia la definitiva declaració d’agregació.
Malgrat tot, la forta personalitat de Santiga s’ha imposat amb el
temps i l’indret és un dels més estimats pels perpetuencs
i perpetuenques com demostra la quantitat d’activitats culturals
que acull, encara que el seu actual delicat estat de conservació
les limiti força. La plaça continua configurant i dotant
de personalitat el nucli rural que va ser, a l’est de la qual s’erigeix
l’església amb les dues naus descrites, reforçada,
dins del seu clos, per unes cases cap a la riera que són la rectoria
i l’antic hostal, un jardí a migdia i l’antic cementiri
a la porta principal. Història, patrimoni i medi natural es conjuguen
a Santiga en harmonia.
Ubicada al bell mig dels Vasos Apol·linars que connectaven Granollers
i Sabadell en època romana, abundant en aigua; la posició
de Santiga i els seus recursos dotaren l’indret d’una privilegiada
situació enmig d’un eix de comunicacions important que va
permetre desenvolupar-se al màxim a la vil·la romana. En
època medieval, el camí reial va substituir la via romana
i l’hostal propietat del castell, va adquirir notorietat en una
via que continuava sent nuclear en aquest eix de comunicacions del Vallès.
Els valors arquitectònics queden patents davant del fet que els
successius moments històrics i les seves estructures arquitectòniques
representatives es van superposant harmoniosament de manera que el conjunt
és un veritable manual d’arquitectura. Des de la vil·la
romana fins als nínxols del cementiri de finals del s. XIX, els
diferents moments constructius tenen reflex i poden ser llegits a les
pedres o als diferents elements ornamentals que encara conserva el seu
interior i exterior, recordem-ho: capella gòtica de Sant Joan amb
pintures barroques, el cor elegantment decorat en la seva volta de clau,
la pica d’aigua beneita del s. XVI, la portalada renaixentista,
les tres creus del calvari que coronen la façana principal...Tot
plegat explica l’evolució de la història de l’indret
i del seu veïnatge.
El paratge de Santiga ha estat preservat de l’expansió urbana
de la segona corona metropolitana de Barcelona de manera que ha conservat
un espai agroforestal al voltant de l’eix de la riera de Santiga.
Activitats agrícoles, abundant vegetació de ribera, important
refugi de fauna; dins d’aquest entorn s’aixeca el conjunt
monumental de Santiga, dotant l’indret d’un innegable valor
mediambiental. La protecció i el manteniment de la màxima
naturalitat, compatible amb l’ús social de la zona i els
parcs periurbans ha de ser un objectiu comú per a tots els municipis
de la segona corona metropolitana de Barcelona.
La preservació de l’espai necessita, però del màxim
suport de la societat civil. En aquest camí de recuperació
la Parròquia de Santa Perpètua va signar un conveni de cessió
d’ús a favor de l’Ajuntament el passat 22 de febrer
de 2008. Amb aquest gest va desencallar-se un problema important arrossegat
d’anys anteriors: la manca d’entesa entre institucions. Salvat
aquest obstacle, cal cercar la col·laboració extensa per
poder assumir l’elevat cost de la recuperació d’aquest
patrimoni de tots els perpetuencs. Generalitat i Ajuntament ja han fet
les primeres passes sufragant les excavacions arqueològiques i
l’avantprojecte tècnic. Ara és el moment de la societat
civil amb el lideratge de l’important empresariat perpetuenc. Les
prop de 1.400 empreses radicades a Santa Perpètua de Mogoda tenen
l’oportunitat d’exercir el patrocini empresarial, entès
com un exercici de responsabilitat social corporativa, duta a terme per
empreses amb consciència social, amb consciència dels seus
deures davant de la seva comunitat. Una empresa del segle XXI ha de tenir
present que el patrocini cultural és, també, un mecanisme
de comunicació excel·lent amb els seus diferents públics,
alhora que és un exercici de responsabilitat social (12).
Amb tots aquests elements, finalment Santiga ha de tornar a esdevenir
aquell espai simbòlic per a tota la ciutadania perpetuenca i oferir
els seus encants naturals i històrics a les poblacions veïnes,
conservant i reforçant la seva funció de pulmó verd
del Vallès.
Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del
Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).
(10) Colita; Sánchez, J. L..: Ricart, J.: Temps enrere, portes
endins.
Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Santa Perpètua,
abril de 1993, pàg. 79–89.
(11) Vilàs Galindo, E.: “Agregacions al segle XIX. El cas
Santiga, 1836-1847”. Pàg. 67-78.
Notes, Centre d’Estudis Molletans, gener 2003.
(12) Clotas i Cierco, Pere: El patrocini empresarial. LID Editorial Empresarial,
Barcelona, 2008, pàg. 25-26.
Avís Legal - Politica de Privacitat