Associació d'Amics de Santiga
Història de Santiga
Conclusions

Pocs indrets de Santa Perpètua de Mogoda contenen l’encant del temps aturat com Santiga i el seu entorn, encant que ha inspirat molts pintors de paisatges. El crític d’art sabadellenc Joan Mates deia del seu conciutadà i pintor insigne Joan Vila-Puig que “mirava el paisatge amb ulls de pagès” (10). Vila-Puig va saber retratar la bucòlica nostàlgia del món rural que a Santiga ha sobreviscut, miraculosament, a tocar dels polígons industrials.

Santiga era un poble amb personalitat pròpia en el qual el castell i l’església eren l’epicentre de l’activitat. El castell de Santiga, com ja s’ha explicat, està catalogat com a Bé cultural d’interès nacional i és una propietat privada que representa l’evolució del poder privat, nobiliari en aquest cas. L’església, recentment cedida per la Parròquia a l’Ajuntament, és l’espai on ha evolucionat la religiositat popular.

La història va dotar Santa Maria l’Antiga i els seus habitants de forta personalitat com ho demostra la resistència a la seva agregació a Santa Perpètua de Mogoda (11). La necessitat de simplificar l’estructura de l’Estat va conduir els dirigents espanyols a unir els nuclis de població petits als més grans. En el cas de Santiga van considerar que per relació històrica i econòmica Santa Perpètua era el més idoni. S’hi van resistir, però. El 1837 varen constituir una comissió antiagregació que va presentar la instància al Govern Civil argumentant l’antiguitat del poble i la impossibilitat que un règim alliberador com era el sorgit de la revolució de 1812 els eliminés, a banda de tot un seguit de dificultats orogràfiques que van inventar directament com que el Besòs separava ambdues poblacions dificultant la comunicació. Les gestions i protestes del veïnat no van donar fruit i el desembre de 1847 el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona recollia la definitiva declaració d’agregació.

Malgrat tot, la forta personalitat de Santiga s’ha imposat amb el temps i l’indret és un dels més estimats pels perpetuencs i perpetuenques com demostra la quantitat d’activitats culturals que acull, encara que el seu actual delicat estat de conservació les limiti força. La plaça continua configurant i dotant de personalitat el nucli rural que va ser, a l’est de la qual s’erigeix l’església amb les dues naus descrites, reforçada, dins del seu clos, per unes cases cap a la riera que són la rectoria i l’antic hostal, un jardí a migdia i l’antic cementiri a la porta principal. Història, patrimoni i medi natural es conjuguen a Santiga en harmonia.

Ubicada al bell mig dels Vasos Apol·linars que connectaven Granollers i Sabadell en època romana, abundant en aigua; la posició de Santiga i els seus recursos dotaren l’indret d’una privilegiada situació enmig d’un eix de comunicacions important que va permetre desenvolupar-se al màxim a la vil·la romana. En època medieval, el camí reial va substituir la via romana i l’hostal propietat del castell, va adquirir notorietat en una via que continuava sent nuclear en aquest eix de comunicacions del Vallès.

Els valors arquitectònics queden patents davant del fet que els successius moments històrics i les seves estructures arquitectòniques representatives es van superposant harmoniosament de manera que el conjunt és un veritable manual d’arquitectura. Des de la vil·la romana fins als nínxols del cementiri de finals del s. XIX, els diferents moments constructius tenen reflex i poden ser llegits a les pedres o als diferents elements ornamentals que encara conserva el seu interior i exterior, recordem-ho: capella gòtica de Sant Joan amb pintures barroques, el cor elegantment decorat en la seva volta de clau, la pica d’aigua beneita del s. XVI, la portalada renaixentista, les tres creus del calvari que coronen la façana principal...Tot plegat explica l’evolució de la història de l’indret i del seu veïnatge.

El paratge de Santiga ha estat preservat de l’expansió urbana de la segona corona metropolitana de Barcelona de manera que ha conservat un espai agroforestal al voltant de l’eix de la riera de Santiga. Activitats agrícoles, abundant vegetació de ribera, important refugi de fauna; dins d’aquest entorn s’aixeca el conjunt monumental de Santiga, dotant l’indret d’un innegable valor mediambiental. La protecció i el manteniment de la màxima naturalitat, compatible amb l’ús social de la zona i els parcs periurbans ha de ser un objectiu comú per a tots els municipis de la segona corona metropolitana de Barcelona.

La preservació de l’espai necessita, però del màxim suport de la societat civil. En aquest camí de recuperació la Parròquia de Santa Perpètua va signar un conveni de cessió d’ús a favor de l’Ajuntament el passat 22 de febrer de 2008. Amb aquest gest va desencallar-se un problema important arrossegat d’anys anteriors: la manca d’entesa entre institucions. Salvat aquest obstacle, cal cercar la col·laboració extensa per poder assumir l’elevat cost de la recuperació d’aquest patrimoni de tots els perpetuencs. Generalitat i Ajuntament ja han fet les primeres passes sufragant les excavacions arqueològiques i l’avantprojecte tècnic. Ara és el moment de la societat civil amb el lideratge de l’important empresariat perpetuenc. Les prop de 1.400 empreses radicades a Santa Perpètua de Mogoda tenen l’oportunitat d’exercir el patrocini empresarial, entès com un exercici de responsabilitat social corporativa, duta a terme per empreses amb consciència social, amb consciència dels seus deures davant de la seva comunitat. Una empresa del segle XXI ha de tenir present que el patrocini cultural és, també, un mecanisme de comunicació excel·lent amb els seus diferents públics, alhora que és un exercici de responsabilitat social (12).

Amb tots aquests elements, finalment Santiga ha de tornar a esdevenir aquell espai simbòlic per a tota la ciutadania perpetuenca i oferir els seus encants naturals i històrics a les poblacions veïnes, conservant i reforçant la seva funció de pulmó verd del Vallès.


Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).

(10) Colita; Sánchez, J. L..: Ricart, J.: Temps enrere, portes endins.
Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Santa Perpètua, abril de 1993, pàg. 79–89.

(11) Vilàs Galindo, E.: “Agregacions al segle XIX. El cas Santiga, 1836-1847”. Pàg. 67-78.
Notes, Centre d’Estudis Molletans, gener 2003.

(12) Clotas i Cierco, Pere: El patrocini empresarial. LID Editorial Empresarial, Barcelona, 2008, pàg. 25-26.




Associació d'Amics de Santiga

    Avís Legal - Politica de Privacitat