Associació d'Amics de Santiga
Història de Santiga
El castell de Santiga

El castell de Santiga és una masia fortificada de planta quadrada amb tres crugies i de tres pisos d’alçada, envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés. Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis. La coberta és a quatre aigües de teula àrab. L’edifici està envoltat a les seves façanes nord, est i oest d’edificis auxiliars a nivell de planta baixa i planta pis, a excepció de la façana principal on se situa un petit jardí. Aquesta façana té una composició simètrica amb un portal adovellat d’accés a planta baixa i finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes. Són especialment destacables el portal adovellat del mur d’accés al jardí d’on penja un escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat. El portal adovellat que dóna accés a la masia també té força interès (3).

L’origen del castell i els seus habitants també és força antic. L’indret apareix a la documentació des del segle X i des dels temps medievals, els senyors i propietaris anaren configurant una gran propietat única. Els cavallers de Santiga no són tan coneguts com els Mogoda, però no eren menys importants en el món medieval. Arnal Geribert d’Antiga (s. XII) a més de Santiga tenia propietats per diferents llocs del Vallès i era un dels nobles que seguia el comte de Barcelona. Ell va fortificar la masia atorgant-li la funció militar defensiva. Marimon de Plegamans (s. XIII), propietari de Santiga per via hereditària formava part d’una influent família nobiliària com a lloctinents reials. Al segle XIV els propietaris eren els Sentmenat, no menys importants que els anteriors. Aquests obligaven els pagesos de les masies dels seus territoris a netejar el fossar del castell amb les seves eines, malgrat que la seva funció de defensa no existís (4).

Una altra vegada per via hereditària, Santiga va a parar a mans d’un “Grande de España”, Miquel de Salbà i Vallseca, que es transformaria en el propietari de les millors terres, els millors boscos i els drets d’aigües. Amb el seu fill, primer marquès de Vilanant, la propietat de Santiga va entrar en els circuits dels grans títols nobiliaris a escala estatal, inversionistes absentistes residents a Barcelona o Madrid, segons les seves ocupacions. El primer marquès de Vilanant, Miquel Salbà i Vallgornera (1613-1684) per exemple, va ser regent de la tresoreria de la Generalitat, col·laborador directe del lloctinent de Catalunya, Joan Josep d’Àustria; comissionat per fixar les noves fronteres amb França a conseqüència del Tractat dels Pirineus, que aconseguí rescatar per a Catalunya l’enclau de Llívia, i virrei de Mallorca. Generació rere generació acumularen títols i propietats: vescomte de Joc, marquès de Rupit, baró d’Orcau, comte d’Aranda i, finalment, comte de Hijar, una de les grans famílies nobiliàries d’Aragó.

Pedro Fadrique Fernández de Hijar tenia tants títols i privilegis com deutes, per tant, el 1802 va vendre Santiga a Jaume Mas, català resident a Madrid. El patrimoni de Santiga va tornar a Catalunya amb Jaume Mas però ell va ser també un propietari absentista i va mantenir el sistema d’administrador dels nobles que el van precedir. Aquesta estructura de la propietat va impedir el creixement urbà al voltant de la sagrera, de l’església, com va ser normal en la majoria dels pobles entre els s. XVII i XVIII. La manca de creixement va mantenir la població de Santiga en uns nivells molt baixos de manera que quan el govern de Madrid va decidir agregar els pobles petits als seus veïns més grans, no van poder resistir.

Actualment al paratge de Santiga, hi conviu una estructura quasi aturada en el temps amb el castell; les cases construïdes entre els segles XVI i XVII, a davant i a ponent del castell, per als treballadors; l’hostal que també era del senyor; la casa rectoral i l’església, al costat de les naus industrials dels polígons del segle XX i XXI que caracteritzen l’economia de Santa Perpètua de Mogoda actual.


Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).

(3) Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda, (PEPPASPM).
Text refós al novembre de 1996. Fitxa de catàleg núm. 29

(4) Canyameres, Esteve: Masos, masies i masoveries. Edició a càrrec de l’Ajuntament de Santa Perpètua.
Va ser Pere el Cerimoniós qui va retirar la consideració de termenat al castell de Santiga,, enviant a aixoplugar-se de les violències de l’època els habitants de Santa Perpètua, Polinyà i Santiga, primer a Caldes de Montbui i després a Sabadell.


Associació d'Amics de Santiga

    Avís Legal - Politica de Privacitat