Les arrels cristianes de Santiga
Apunts extrets del llibre Notes de la història
de Santiga, petit poble del Vallès (1984), de Fermí Vinyals.
La història de les arrels cristianes de Santiga no és fàcil
de resumir en uns quants paràgrafs quan l’autor va necessitar
una bona colla de pàgines per exposar-la amb claredat i detall.
Això ens obliga a escollir els passatges més significatius
en relació a les seves descobertes, teories i interrogants. La
detallada exposició dels seus relats i les seves conclusions només
es poden copsar i avaluar quan hom llegeix el llibre complet, és
clar.
Dit això i amb totes les limitacions del món, ens disposem
a transcriure de manera condensada unes quantes de les referències
que Fermí Vinyals va plasmar amb tota particularitat. Som conscients
que no hi cabran totes les que voldríem, però malgrat això,
intentarem donar uns quants exemples que remarquen la importància
del fet marià i de la vida parroquial com a fil conductor de la
història cristiana de Santa Maria l’Antiga, Santiga, d’acord
amb la documentació de què ell va disposar a principis dels
anys vuitanta del segle passat.
Com ja és prou sabut, el primer document que ens parla de Santa
Maria Antiga és de l’any 983. Es tracta d’un dels pocs
documents que es van salvar del saqueig i de la crema portada a terme
per les tropes d’Almansor, arrasant Barcelona i rodalies l’any
985. D’aquella invasió, amb la pèrdua sobretot de
moltes vides i béns de tota mena, es van perdre també els
arxius i les referències anteriors que, d’haver-se mantingut,
haurien donat la informació que avui ens falta dels primers anys
de la nostra era, sobretot en relació a l’època cristiana
anterior a l’any 983, tot i que afortunadament per les descobertes
arqueològiques a dins de l’església entre el 2006
i el 2009, ens en podem començar a fer bona paga del que segurament
havia estat.
La tesi de l’autor és que el document del 983, a part del
fet que hi surti per primera vegada el nom de Santa Maria Antiga, dóna
un testimoniatge de vida normalitzada en un ampli sector de la Catalunya
Vella, després d’haver empentat els sarraïns cap al
sud. I això reforçaria el seu convenciment que el culte
a la Mare de Déu de Santiga, venia d’uns quants segles abans,
ara com ara, difícil de precisar. I avui, més de vint-i-cinc
anys després de la publicació d’aquell llibre, les
troballes arqueològiques a què ens hem referit en el paràgraf
anterior ens ho estan confirmant ja que s’han trobat les restes
d’una església preromànica dels s. IX - X, anterior
a l’actual romànica.
Per altra part intentant buscar l’origen del nom més que
mil·lenari del nostre lloc, Vinyals es pregunta si el mot “antiga”
és un adjectiu o un nom. Si es tracta d’un adjectiu, podria
fer referència a la imatge de la Mare de Déu anterior a
la que podia haver-hi a l’any 983, o bé a un temple molt
antic que va existir-hi, alguna de les parets del qual formen part molt
probablement del que hi ha a Santiga ara. Però si es tracta d’un
substantiu, tindria relació amb santa Antiga (igual a Prisca),
i en aquest cas caldria suposar que el seu culte hi havia estat introduït
primer i que el de Santa Maria hi hagués arribat més tard.
Com diria ell, és un enigma per resoldre.
Sigui com sigui i per cloure aquesta introducció i palesar l’antiguitat
i continuïtat del nom de l’església de Santa Maria Antiga,
amb clara devoció mariana, en el llibre s’hi presenten una
sèrie de referències extretes totes elles d’escriptures
de compravenda, donacions, testaments, etc., que demostren el que diem
sobre l’antigor d’aquell temple, començant per un document
de l’any 994 i molts altres de posteriors on, a part del fet principal
que s’hi relata, hi surt la situació geogràfica del
lloc, amb definicions com ara a prop de, al costat de, en el terme de
... Santa Maria Antiga.
Associació d’Amics de Santiga
Referències parroquials i marianes:
Les xifres inicials corresponen a l’any de datació
del document i els números entre parèntesis
són les referències del llibre.
983 - Primer document que ens parla de Santa Maria Antiga.
Cartulari de Sant Cugat del Vallès, vol. 1r, doc. núm. 151,
del 25 de març del 983. Josep M. Rius, prev. (281)
1193 – Consagració de l’església de Santa Maria
Antiga.
L’Excursionista (Butlletí mensual de l’Associació
Catalanista d’Excursions Científiques), vol. 1878-81 (94).
1343 – Es té la primera notícia d’una fundació
a l’altar de Sant Joan de Santiga, que sembla que havia estat establerta
per la casa de Sentmenat, la qual procedia de temps anteriors. Arxiu Diocesà
de Barcelona: Visites pastorals (“Santiga”), vol. 5, pàg.
727 v. i 728 v. (101).
1421 - Es constata que aquell any, pel setembre, s’hi celebrava
la festa de Santa Maria.
Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals (“Santiga),
vol. 14, pàg. 224-226 (282).
1604 – Es documenta per primera vegada l’altar de la Mare
de Déu del Roser i de la seva confraria, respectivament.
Ibid., vol. 52, foli 145, r. i v. (284).
1621 – “A prop de can Puiggalí (can Barnola), en un
amagatall tapat per una heura, va ser trobada una imatge de la Mare de
Déu: molt petita, d’uns 25 cms.
Jeroni Pujades, op. cit., pàg. 61 (285).
1626 – En la visita pastoral d’aquell any ja es parla de l’altar
de la Mare de Déu de l’Heura, a Santiga.
Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals (“Santiga”),
vol. 52, folis 475 v. i 476 r. (286).
1647 - En el llibre que el pare Narcís Camós va publicar
l’any 1647, hi relaciona les 1.033 marededéus trobades a
Catalunya després d’haver estat amagades en temps bèl·lics
o de revoltes, entre les quals hi ha la de l’Heura de Santiga Narcís
Camós, op. cit., pàg. 70 i 71 (288).
1739 – De la importància de la parròquia de Santiga,
i del culte a la Mare de Déu, no se’n té cap dubte.
I com exemple diem que si aquell any hi havia a Santiga una població
de 60 a 70 adults, sense comptar-hi el jovent i els infants, en la vida
pastoral d’aquell any ja hi van haver 22 confirmacions.
Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals (“Santiga”),
vol. 77, folis 129 v. i 130 v. (289).
1756 - Com pot ser –es pregunta l’autor- que l’any 1756
el nombre de confirmacions fos de 130, quan aleshores la seva població
només era de 80 persones, i amb més motiu encara quan disset
anys abans amb 60 o 70 adults només n’hi haguessin hagut
22? Podríem suposar -continua preguntant-se Fermí Vinyals-
que la cerimònia hagués estat d’àmbit comarcal
perquè Santiga era considerat el centre marià per excel·lència
d’aquells voltants?
Ibid., vol. 82, folis 1 r. – 2 v. (290).
1791 - En la visita pastoral es particularitza que la festivitat de la
Mare de Déu del Roser cal que se celebri el primer diumenge de
maig, abans de la sega. Ibid., vol. 88, foli 168 r. i v. (294).
1911 - Cap a l’any 1911 o 1912, Santiga va deixar de ser parròquia,
però va quedar com a sufragània de Santa Perpètua,
quedant oberta al culte en les festes de precepte, i conservant les pròpies
tradicions
1936 – El matí del 22 de juliol de 1936 es va treure tot
el que hi havia a dintre i es va cremar al davant mateix del cenacle;
també es varen trencar les campanes –i es va cremar l’arxiu
-. L’edifici, però, es va mantenir en peu.
1940 - De nou va ser-hi restablert el culte el dia 8 de setembre de 1940,
entronitzant-hi una nova imatge de la Mare de Déu, esculpida segons
el patró d’unes fotografies de la que havia estat cremada.
D’ençà d’aquell dia l’església
de Santiga va tornar a reprendre la ruta de la seva tradició i
religiositat a l’empara de la Mare de Déu de Santiga i la
seva festa cabdal, als voltants del 8 de setembre, festa de les marededéus
trobades.
1947 – Amagada dins d’una pila de rocs i runa, es van trobar
dues grans peces d’una ara paleocristiana de Santa Maria Antiga
que els historiadors situen entre el s. VI – IX. Se la considera
una peça única entre les poques que es conserven d’aquells
segles dels temples de les comunitats cristianes d’arreu del món
conegut.
Salvador Alavedra i Invers, Terrassa (1982).
1953 – El Sant Pare Pius XII va decretar Any Sant Marià universal
el 1954, amb el corresponent jubileu, que podia guanyar-se des del dia
9 de setembre de 1953 i que duraria tota una anyada, i el senyor bisbe
de Barcelona va concedir que també es podia guanyar a Santa Maria
Antiga, Santiga, on per primera vegada de manera oficial, se li va concedir
els honors de santuari.
1954 - Precisament un dels actes solemnes de mitjan segle va ser la instauració
de la festa mariana del 12 de setembre de 1954, amb motiu de l’Any
Sant Marià, coneguda des d’aleshores com Aplec Marià.
1955 – Durant la diada del II Aplec Marià, es va beneir la
nova campana de nom Maria que va ser apadrinada per en Joan Vila-Puig
i la seva esposa na Maria Codina i Duran.
1983 – Amb motiu del Mil·lenari de Santiga -983 /1983-
, i gairebé trenta anys més tard del I Aplec Marià,
Santiga va tornar a celebrar i viure amb intensitat la seva devoció
pel santuari amb celebracions programades al llarg de l’any del
Mil·lenari, tant religioses com lúdiques.
Conclusió: recull de referències cristianes.
Santiga, però, acollia i acull encara altres manifestacions pietoses:
la festa de Santa Prisca; la veneració de la Mare de Déu
de l’Heura; la processó i pregària anual de la benedicció
del terme, conjuntament amb els fidels de Polinyà; les pregàries
demanant la pluja quan convenia; o bé el Viacrucis per Setmana
Santa.
De totes aquestes exterioritzacions només ens queda la de l’antiga
Festa Major de setembre, ara Aplec de Santiga; la pregària anual
a la Mare de Déu de l’Heura, restablerta fa una bona colla
d’anys i que s’escau el dia de la Festa de l’arbre i
homenatge als poetes i la de Santa Prisca que, per no trencar la tradició
per causa de l’estat actual de l’església de Santiga,
s’han anat commemorant a la Parròquia de Santa Perpètua
durant una bona colla d’anys.
Amb tot, Santiga ha estat sens dubte un esplendorós lloc de culte.
Els diferents testimonis que ens han arribat fins avui són suficients
per confirmar-ho, malgrat la pèrdua de documentació ja relatada,
fos de l’època d’Almansor, de la guerra del francès
o bé de la guerra civil (1936-1939). Un exemple més de la
seva brillantor el tenim també amb la quantitat de goigs editats
des del 1700 referents a la Mare de Déu de Santiga, Mare de Déu
de l’Heura, Santa Prisca i fins i tot Sant Adrià, venerat
a l’església de Santiga als voltants de 1836.
Fins aquí l’exposició d’una història
tancada l’any 1983.
Afortunadament des d’aleshores fins avui altres historiadors novells
que darrerament ja ens han parlat i escrit sobre Santiga com l’Ernesto
Vilàs, en Jaume Vilaginés o bé l’Esteve Canyameres,
a part els arqueòlegs i etnòlegs amb els seus apunts i informes,
ens han anat ampliant aquella història amb més documentació
i descobertes. Per això estem d’enhorabona perquè
la vida continua, perquè res del passat podem menystenir com tampoc,
i encara menys, deixar de considerar pel que és i representa, el
que ens va mostrant el present.
Avís Legal - Politica de Privacitat